ANTOLOGIA ESENCIAL INVISIBLE – A propòsit dels Raw Materials de Bruce Nauman (Catalan)

Raw Materials – Bruce Nauman

Turbine Hall, Tate Modern, London
12 Oct. 2004- 28 Març 2005

“Así procede el alquimista: según el lema solve et coagula, disuelve las concreciones imperfectas del alma, las reduce a su materia y las hace cristalizar de nuevo en una forma más noble.”

Alquímia – Significado e imagen del mundo, Titus Burckhardt

La Màxima aspiració d’un alquimista és la de convertir, a través de la manipulació dels elements naturals, el plom en or. Aquesta aspiració es pot llegir de manera literal, com una aspiració merament material o bé pot trasposar-se a un nivell de superació espiritual mitjançant l’analogia i l’observació dels processos i dels comportaments de la natura i, més concretament, dels metalls.
Així el que persegueixen els alquimistes és, en veritat, transformar allò més impur, com el plom, en allò més pur, lluminós i noble com l’or. Els alquimistes, per tant, no estableixen una diferencia entre allò espiritual, moral i material, essent tres facetes d’una mateixa matriu, absolutament indeslligables entre sí. És tracta de tres nivells diferents, però no en un sentit jeràrquic, sinó simultani.
El mestre alquimista no pot arribar a transformar, doncs, el plom en or, si abans o millor dit, alhora, no ha polit la seva ànima fins a convertir-la, també, en allò més noble.
Bruce Nauman esdevé així, un mestre alquimista. Alquimista per què, us preguntareu, doncs senzillament perquè ha trobat, o millor dit, ha retrobat l’essència de la matèria prima de les seves obres i l’ha cristal·litzada en una forma més noble, més subtil, més aèria, més intangible, però alhora més colpidora, més profunda i més essencial. Si durant tots aquests anys s’ha dedicat a construir les seves obres mitjançant tot tipus de materials podríem dir “contemporanis” -neons, vídeos, televisions, cintes magnetofòniques- en un procés de materialització potser influenciat per una demanda galerística d’obra física. En aquests Raw Materials (Matèries Primes) arriba a la deconstrucció màxima dels elements que les composen i realitza una revisitació antològica de les seves obres més importants, segons el seu criteri, i les reformula, les replanteja extraient tan sols la part sonora de les mateixes. Així, en entrar a la Turbine Hall –el que es podria qualificar com a un nou temple per l’Art, i per definició, per al coneixement contemporani- ens trobem -en un espai majestuós, amb les proporcions d’un temple gòtic- en el centre d’una buidor, d’un no-res físic.

Primera qualitat de sublimitat, de noblesa: El buit.

Una percepció d’espai desocupat, de desocupació de l’espai buit, com diria Jorge Oteiza en el punt culminant de la seva obra, quan guanya la Bienal de Sao Paulo a partir de la qual renuncia a treballar amb la matèria al considerar que havia trobat el que buscava, i des de llavors es va dedicar al treball a través dels escrits, del pensament.
Aquesta buidor està ocupada, en veritat, per una remor formada per nombroses veus que se superposen les unes amb les altres creant un magma sonor, gens estrident, i per contra equilibrat i constant, com una massa intangible, com una boira sonora que envaeix tota la grandiositat volumètrica de la sala, com una humitat que va calant. I dins d’aquesta remor podem distingir, segons el lloc on ens situem, una veu o una altra que sobresurten, que es llegeixen perfectament dins de l’espai que pertoca a cada una d’aquestes frases o paraules repetides i repetides fins a la sacietat. Talment com si hagués realitzat una dissecció del llenguatge, en aquest cas, una biòpsia i ens mostrés l’essència del poder comunicatiu. Poder empàtic. A través de la repetició fins a la deformació –no sonora, sinó conceptual- del significat -fins a la pèrdua total de significat. Ens mostra com la càrrega de significació de les paraules no es troba en un nivell etimològic/fonètic/morfològic del propi mot, sinó en un altre que és invisible però perfectament perceptible. Aquí és on rau la veritable comunicació.

Segona qualitat de noblesa: la presentació d’essències més que de presències.

Com si d’un alquimista es tractés , ha arribat a un punt de maduresa en el seu treball en que pot transcendir allò material per arribar a transmetre l’essència de les seves creacions, en una nova cristal·lització més noble. És talment com si a través d’una cocció dels elements de las seva obra els hagués evaporat en allò essencial i invisible que és la comunicació. Ha des-cuinat les seves instal·lacions, les ha deconstruit.

Tercera i quarta qualitats indispensables per a la noblesa: humilitat i ambició.

Humilitat material, ambició espiritual.

Primerament humilitat, ja que el pressupost del que deuria disposar Nauman per realitzar aquesta instal·lació era, segurament, proporcional al tamany de l’espai a intervenir: immens. Cosa que el podria haver portat a l’exhibicionisme material grandiloqüent en que cauen molts artistes contemporanis en disposar de pressupostos folgats. Nauman no cau en la temptació i utilitza el sentit comú i la sensibilitat com a aliats, atributs també de l’elegància de la realització final –uns altaveus coberts de tela negre per tal de passar el més desapercebuts possible.

Ambició: Revisitar-resumir tota la seva trajectòria en 21 peces sonores, no és un treball senzill. Repensar allò ja dit i reformular-ho de nou, és un procés que no és fàcil i menys sortir-ne ben parat, però Nauman ho ha fet amb la glòria de qui s’ha proposat arribar a allò més alt i ho ha aconseguit.

El muntatge

La realització tècnica del muntatge és impecable, i s’hi aprecia l’interès en tractar-lo com una instal·lació única més que com la suma de diferents treballs. S’ha tractat la sonoritat de tot l’espai com un element definitiu i definidor de l’obra, i tot el conjunt està en un equilibri perfecte, ja que des de cada punt de la sala es poden percebre les obres de manera individual o en conjunt, segons prenguem atenció en l’una o l’altre. El treball, doncs, denota un interès en la subtiles i l’harmonia de totes les seves parts en pos d’un tot més complert. Així es pot aplicar aquella màxima que el tot és més que la suma de les seves parts.

Les Obres

Qüestionar el llenguatge i portar-lo als límits és un dels principals temes que ens confronten les obres de Bruce Nauman. Obres tals com” Thank you” àudio extret del vídeo enviat a la col·leccionista i comissaria Ydessa Hendeles, agraint-li la seva hospitalitat i en la que el propi artista va repetint, amb lleugeres modificacions en l’entonació, la paraula Thank You (Gràcies). A mesura que sentim la peça el significat de la paraula es va deformant adquirint matisos d’agraïment, de ràbia o de desconsol, fins que es perden totes les suggerències que ens aportava abans de sentir-la tantes vegades seguides. Exercici que repeteix en certa manera en les paraules-obra: Work, NO, OK o Think. En el cas de NO i OK a més pràctica el joc palindròmic de convertir la paraula a l’inversa passant de ser NO (negació) a ON (sobre) i de OK a KO (abreviatura de Knock Out). En el cas de Think la pronunciació va adquirint matisos tals que no es distingeix si en realitat diu Think o bé altres monosíl·labs de pronúncia semblant com thick, thanks o sick. La utilització del llenguatge basada en la repetició fins a la pèrdua de sentit d’una paraula o frase és una pràctica meditativa que es troba en moltes religions, tant orientals com occidentals com ara el rosari cristià o els mantras budistes i és una manera de transcendir la part més formal, més “material” de la paraula per poder parar major atenció a la seva essència, a més de focalitzar la ment en un punt d’atenció.
A l’obra “You May Not Want To Be Here” (Potser no vols estar aquí) deconstrueix aquesta frase eliminant i recombinant les paraules que la conformen assolint tants múltiples significats com possibles combinacions. Fins arribar a la frase You Here (Tu aquí) que donada la similitud fonètica es pot escoltar també en l’àudio com You Hear (Tu sents).

A “Dark and Stormy Nigh”t ens presenta una història en bucle que no té ni principi ni final –talment com si d’una il·lustració d’Escher es tractés però, en clau narrativa- i ens sumim en una il·lusió sonora que ens envaeix totalment.

A “100 Live and Die” utilitza les possibles combinacions d’aquest dos termes amb d’altres en una mena d’equacions on en principi els termes oposats –Mort i Vida- haurien de funcionar negant el seu oposat, però que en realitat prenen connotacions d’allò més inesperades. Les combinacions es fan a partir de AND LIVE i AND DIE i afegint un terme al principi de cada una començant per LIVE AND DIE / LIVE AND LIVE / DIE AND DIE / DIE AND LIVE / SING AND DIE … a la manera d’una sèrie.
A “World Peace – Bernard / mei mei” ens confronta, altra vegada, a través de la concatenació de les diferents combinacions de persona I, YOU, THEY i del verb LISTEN, TALK (Escoltar, Parlar) en una espiral de comunicació aparentment impossible. Aquesta obra es va poder veure en el format d’instal·lació en la recent exposició comissariada per Harald Szeemann a Barcelona El Fracàs de la Bellesa/La Bellesa del Fracàs.

El catàleg i la web

És molt recomanable visitar la versió de l’obra que han realitzat per a la web ahttp://www.tate.org.uk/modern/exhibitions/nauman/ en cas de no poder veure l’obra in situ, ja que dona una idea bastant clara del muntatge. Es combinen molt bé les peces sonores de la instal·lació i el recull de documentació que s’ha realitzat pel catàleg –excelent, per cert- amb la interactivitat pròpia del mitjà web.

Ara i Abans

Vaig visitar l’antològica de Bruce Nauman realitzada al MNCARS l’any 1993, de la que recordo haver sortit molt indignat. Indignat per molts motius, però principalment per que moltes de les obres seves obres són violentes. Violentes en el tractament, violentes en la dicció de la paraula, violentes perquè et confronten amb situacions que no són fàcils. En aquell moment no vaig entendre que tota aquella indignació venia provocada, precisament, perquè havia rebut tota la seva brutalitat barrejada amb ironia, dos aspectes que l’artista sap combinar molt bé. He necessitat uns quants anys per poder-me apropar al seu llenguatge i a les seves obres, i per entendre que la indignació i el rebuig que algunes d’elles em provocaven i em provoquen són aspectes a reflexionar. I qualsevol cosa que et porti interiorment cap a la reflexió i el replantejament de la realitat que t’envolta és un possible camí cap a la noblesa.

Lluís Sabadell i Artiga
19 Desembre de 2004