Ser, relación y entorno: apuntes para una onto-geografía

Introducció

Mai en cap moment històric (de la nostra història coneguda) s’havia produït un nivell de consciència (autoconsciència) i coneixement (auto-coneixement) tan gran com ara. Avui dia som capaços de desenvolupar filosofies de la història, de les religions, de la ciència, del cos, de la natura… gràcies a la visió de conjunt, a mirar el nostre passat des d’un punt de vista més elevat (un turó, una torre) que desplega davant nostre una visió de conjunt que ens permet estudiar-la i ser conscients de les seves interrelacions. La filosofia ens permet percebre les diferents idees que es van tramant ,entrellaçant , desenvolupant, quedant en letàrgia o morint.
Crec però, que és hora d’enfilar-nos més amunt (en un avió, potser?). Ha arribat el moment de tenir una vista d’ocell que sobrevoli per sobre la filosofia i la interconnecti amb la resta de disciplines (científiques i humanístiques) i amb la realitat física i quotidiana. Aquesta desconnexió, probablement fruit d’una metodologia d’estudi reduccionista que ha anat dividint i parcel·lant els àmbits de coneixement -cosa que ens ha permès, per altra banda, arribar al nivell d’aprofundiment del coneixement actual- ha provocat una interrupció no tan sols dels diferents àmbits d’estudi sinó entre aquests i el dia a dia de la pròpia existència humana. El món de les idees i de les certeses físiques no està connectada a nivell pràctic. No sabem on col·locar en el nostre fer diari tot aquest coneixement i el deixem “arraconat” en forma de llibres a les lleixes.
Ha començat el temps de síntesi en que formem una nova religió , un nou relligament entre tot aquest coneixement i la vida pràctica. S’ha iniciat una era sintètica en la que es connecten els sabers i els éssers amb aquestes idees que permeten que es relacionin amb el seu entorn més immediat. Un relligament entre teoria i pràctica que va més enllà de l’ètica que esdevé una super-ètica que inclou els fonaments de la filosofia, l’art, la física, la biologia, la matemàtica, la literatura i els converteix en elements aprensibles, habitables, quotidians i “encarnats” en el nostre propi cos i en cadascun dels nostres gestos.
Per poder fer aquest pas primer s’ha d’establir un enllaç entre els elements bàsics que conformen la nostra realitat (ésser i entorn, ésser i no-ésser, subjecte i objecte…) i els patrons de relació fonamentals que s’estableixen entre ells. Per això hem de començar fent el que Berque reclama: una ontologia-geogràfica o una geografía-ontològica per adonar-nos de quin és i de com es fonamenta l’espai que acull a l’ésser i com es determinen mútuament: “veure quina és la relació onto-geogràfica de la humanitat amb la terra.” Veure quin cos i quin espai agafen les nostres idees, però també veure quines idees sorgeixen del nostre propi cos i espai .
Començaré aquest estudi analitzant cadascuna de les parts que intervenen (ésser i entorn), utilitzant el mètode reduccionista per desentranyar les seves relacions recíproques però mantenint sempre una visió de conjunt. Així el treball es divideix en tres grans parts o blocs: la primera serà la que analitzarà l’ésser referint-nos a la seva naturalesa tant des del punt de vista filosòfic (Trias) com científic (Capra) i observant com es relacionen i connecten els dos discursos. La segona part tractarà dels patrons de relació que s’estableixen entre aquest ésser i l’entorn. Per acabar veient com és aquest entorn i com es condicionen mútuament (ésser i entorn) fins al punt de fer-se indistingibles i indissociables. El pensament d’Agustin Berque és però el que teixeix la trama que uneix tota aquesta reflexió.[/lang_en][lang_es]Introducció

Mai en cap moment històric (de la nostra història coneguda) s’havia produït un nivell de consciència (autoconsciència) i coneixement (auto-coneixement) tan gran com ara. Avui dia som capaços de desenvolupar filosofies de la història, de les religions, de la ciència, del cos, de la natura… gràcies a la visió de conjunt, a mirar el nostre passat des d’un punt de vista més elevat (un turó, una torre) que desplega davant nostre una visió de conjunt que ens permet estudiar-la i ser conscients de les seves interrelacions. La filosofia ens permet percebre les diferents idees que es van tramant ,entrellaçant , desenvolupant, quedant en letàrgia o morint.
Crec però, que és hora d’enfilar-nos més amunt (en un avió, potser?). Ha arribat el moment de tenir una vista d’ocell que sobrevoli per sobre la filosofia i la interconnecti amb la resta de disciplines (científiques i humanístiques) i amb la realitat física i quotidiana. Aquesta desconnexió, probablement fruit d’una metodologia d’estudi reduccionista que ha anat dividint i parcel·lant els àmbits de coneixement -cosa que ens ha permès, per altra banda, arribar al nivell d’aprofundiment del coneixement actual- ha provocat una interrupció no tan sols dels diferents àmbits d’estudi sinó entre aquests i el dia a dia de la pròpia existència humana. El món de les idees i de les certeses físiques no està connectada a nivell pràctic. No sabem on col·locar en el nostre fer diari tot aquest coneixement i el deixem “arraconat” en forma de llibres a les lleixes.
Ha començat el temps de síntesi en que formem una nova religió , un nou relligament entre tot aquest coneixement i la vida pràctica. S’ha iniciat una era sintètica en la que es connecten els sabers i els éssers amb aquestes idees que permeten que es relacionin amb el seu entorn més immediat. Un relligament entre teoria i pràctica que va més enllà de l’ètica que esdevé una super-ètica que inclou els fonaments de la filosofia, l’art, la física, la biologia, la matemàtica, la literatura i els converteix en elements aprensibles, habitables, quotidians i “encarnats” en el nostre propi cos i en cadascun dels nostres gestos.
Per poder fer aquest pas primer s’ha d’establir un enllaç entre els elements bàsics que conformen la nostra realitat (ésser i entorn, ésser i no-ésser, subjecte i objecte…) i els patrons de relació fonamentals que s’estableixen entre ells. Per això hem de començar fent el que Berque reclama: una ontologia-geogràfica o una geografía-ontològica per adonar-nos de quin és i de com es fonamenta l’espai que acull a l’ésser i com es determinen mútuament: “veure quina és la relació onto-geogràfica de la humanitat amb la terra.” Veure quin cos i quin espai agafen les nostres idees, però també veure quines idees sorgeixen del nostre propi cos i espai .
Començaré aquest estudi analitzant cadascuna de les parts que intervenen (ésser i entorn), utilitzant el mètode reduccionista per desentranyar les seves relacions recíproques però mantenint sempre una visió de conjunt. Així el treball es divideix en tres grans parts o blocs: la primera serà la que analitzarà l’ésser referint-nos a la seva naturalesa tant des del punt de vista filosòfic (Trias) com científic (Capra) i observant com es relacionen i connecten els dos discursos. La segona part tractarà dels patrons de relació que s’estableixen entre aquest ésser i l’entorn. Per acabar veient com és aquest entorn i com es condicionen mútuament (ésser i entorn) fins al punt de fer-se indistingibles i indissociables. El pensament d’Agustin Berque és però el que teixeix la trama que uneix tota aquesta reflexió.

Ser, relación y entorno (Versión completa en PDF) – Catalán