POT SER UNA OBRA D’ART TRANSPARENT? O sobre com una obra d’art és un forat negre d’idees.

El primer capítol del llibre Hacer Clic. Hacia una sociosemiótica de las interacciones digitales. (Ed. Gedisa, Barcelona, 2004) porta el títol de La ilusoria transparencia de las interfaces y planteja com des de l’estudi de les interfícies “la mejor interfaz es la interfaz que no se siente” (p26) per exemple quan conduim un cotxe, la interfície la ignorem totalment i el vehicle és gairebé una extensió del nostre propi cos. Però continua més endevant “La interfaz como cualquier otro lugar donde se verifican procesos semióticos, nunca es neutral o ingenua. A pesar de lo que sostienen numerosos diseñadores e investigadores, la interacción con las máquinas digitales está lejos de ser una actividad automática, natural y transparente.” (p27).Si entenem l’art com a una eina de comunicació, pot sorgir la següent pregunta: què pasa si aquesta comunicació no es produeix? Llavors, quin sentit té l’art? Evidentment aquesta definició és feta des del punt de vista de la semiòtica, per això en llegir el text sobre les interfícies, se’m va acudir pensar: la millor obra d’art, des d’aquest punt de vista, seria una obra d’art ‘transparent‘? O sigui, una obra d’art en la que el procés comunicatiu entre l’emisor i el receptor fos tan directe que aquesta obra d’art passés a ser ‘transparent’? Aquesta transparència per a mí, fa més referència a un element sígnic que a un element artístic. Una fletxa és en el fons un element transparent que conecta una idea amb nosaltres mateixos en la que l’objecte en si (una fletxa) no te valor d’opacitat, no reté la idea, sinó que ens hi porta. Es com llençar una pilòta que rebóta en el signe (la fletxa) i va a parar a la idea (anar a l’esquerra).

Tot això em fa pensar que una obra d’art, en canvi, és un objecte absolutament no-transparentopac. Està feta d’una metèria que no rebota (sígnicament) les idees (el pensament) sinó que les absorbeix. “Ens fa pensar molt” com deia Kant, ja que en aquest pensar no hi ha respostes, tan sols preguntes. Per tant l’obra d’art és una mena de forat negre de les idees, és una metèria tan densa que va absorvint i absorvint idees (pensament) i com més n’absorveix més densa és i més capacitat d’absorció d’idees té. Això és el que diferència una obra d’art d’una que no ho és: la seva densitat, la seva capacitat d’absorvir les nostres idees. Només que hi hagi una persona que consideri un objecte ‘art’, allò serà ‘art’ automàticament: per que haurà absorvit idees (pensament) d’aquell observador.

Per tant l’obra d’art no és un procés comunicatiu en el sentit emisor-receptor-mitjà. És un procés comunicatiu frustrat que tan sols concerneix al receptor i a l’objecte/obra d’art. L’artista no és l’emisor, tan sols facilita que la matèria es densifiqui. És un facilitador de densitats. En l’obra d’art el procés comunicatiu és frustrat ja que la pilota no rebota en l’objecte i va a parar a un altre subjecte, que alhora la torna a rebotar i així successivament. L’artista llença una pilota-trampa absorvidora d’idees, la qual no li torna mai, per tant una vegada llençada se’n desempallega, la deixa anar i ja no li pot ser retornada, ja no li pertany, per que té entitat pròpia i és una entitat densa, opaca i feta d’un material que no rebota. L’artista es dedica a omplir el món de forats-negres-d’idees o de pensament.[/lang_en][lang_es]El primer capítol del llibre Hacer Clic. Hacia una sociosemiótica de las interacciones digitales. (Ed. Gedisa, Barcelona, 2004) porta el títol de La ilusoria transparencia de las interfaces y planteja com des de l’estudi de les interfícies “la mejor interfaz es la interfaz que no se siente” (p26) per exemple quan conduim un cotxe, la interfície la ignorem totalment i el vehicle és gairebé una extensió del nostre propi cos. Però continua més endevant “La interfaz como cualquier otro lugar donde se verifican procesos semióticos, nunca es neutral o ingenua. A pesar de lo que sostienen numerosos diseñadores e investigadores, la interacción con las máquinas digitales está lejos de ser una actividad automática, natural y transparente.” (p27).Si entenem l’art com a una eina de comunicació, pot sorgir la següent pregunta: què pasa si aquesta comunicació no es produeix? Llavors, quin sentit té l’art? Evidentment aquesta definició és feta des del punt de vista de la semiòtica, per això en llegir el text sobre les interfícies, se’m va acudir pensar: la millor obra d’art, des d’aquest punt de vista, seria una obra d’art ‘transparent‘? O sigui, una obra d’art en la que el procés comunicatiu entre l’emisor i el receptor fos tan directe que aquesta obra d’art passés a ser ‘transparent’? Aquesta transparència per a mí, fa més referència a un element sígnic que a un element artístic. Una fletxa és en el fons un element transparent que conecta una idea amb nosaltres mateixos en la que l’objecte en si (una fletxa) no te valor d’opacitat, no reté la idea, sinó que ens hi porta. Es com llençar una pilòta que rebóta en el signe (la fletxa) i va a parar a la idea (anar a l’esquerra).

Tot això em fa pensar que una obra d’art, en canvi, és un objecte absolutament no-transparentopac. Està feta d’una metèria que no rebota (sígnicament) les idees (el pensament) sinó que les absorbeix. “Ens fa pensar molt” com deia Kant, ja que en aquest pensar no hi ha respostes, tan sols preguntes. Per tant l’obra d’art és una mena de forat negre de les idees, és una metèria tan densa que va absorvint i absorvint idees (pensament) i com més n’absorveix més densa és i més capacitat d’absorció d’idees té. Això és el que diferència una obra d’art d’una que no ho és: la seva densitat, la seva capacitat d’absorvir les nostres idees. Només que hi hagi una persona que consideri un objecte ‘art’, allò serà ‘art’ automàticament: per que haurà absorvit idees (pensament) d’aquell observador.

Per tant l’obra d’art no és un procés comunicatiu en el sentit emisor-receptor-mitjà. És un procés comunicatiu frustrat que tan sols concerneix al receptor i a l’objecte/obra d’art. L’artista no és l’emisor, tan sols facilita que la matèria es densifiqui. És un facilitador de densitats. En l’obra d’art el procés comunicatiu és frustrat ja que la pilota no rebota en l’objecte i va a parar a un altre subjecte, que alhora la torna a rebotar i així successivament. L’artista llença una pilota-trampa absorvidora d’idees, la qual no li torna mai, per tant una vegada llençada se’n desempallega, la deixa anar i ja no li pot ser retornada, ja no li pertany, per que té entitat pròpia i és una entitat densa, opaca i feta d’un material que no rebota. L’artista es dedica a omplir el món de forats-negres-d’idees o de pensament.