Crítica sobre Sinthesis a El Punt de Girona

EL PUNT 13/11/10 – IMMA PRIETO – Potser perquè s’acosta el famós 2012 o potser per una manca de fe desgastada i tot, el cas és que no podem negar el sorgiment actual d’algunes manifestacions socials, i de vegades, culturals, que assenyalen la falta de la fe perduda. En aquest cas ens remetem a la performance que va tenir lloc dijous a Girona, esdeveniment performàtic batejat amb el nom de Sinthesis (o el descobriment de la mel). L’obra es presenta a mode de retaule vivent dividit en tres parts, en què a més el “tres” també té alguna reminiscència litúrgica en relació a la trinitat. La idea de l’espectacle prové de l’artista Lluís Sabadell Artiga, que no és la primera vegada que centra les intervencions en qüestions relacionades amb la mística o la il·luminació (Illuminatio o Apariciones). Amb tot el reconeixement a la fantàstica veu de la soprano Laia Frigolé i a la posada en escena (una línia de sorra, leds, i un pèndol-embut que permetia obrir una reflexió a l’entorn del temps i l’espai: tempus/templum, reconec que el regust de l’espectacle resta enquadrat en un to moralista i quasi apocalíptic. Malgrat la voluntat de reflexionar sobre l’espiritualitat contemporània, frases com “només hi ha un defecte: no tenir la facultat d’alimentar-se de la llum” o la imatge final (en què els intèrprets agafats de les mans ens evoquen a una escena de secta en via de transcendència), l’obra ens deixa una sensació més propera al pes que a la lleugeresa, si més no, en un sentit vital i existencial.

Comments are closed.