La natura de l’home. L’home és un ésser format, en essència i en origen, de natura. Aquesta és una realitat òbvia que, malauradament, sovint oblidem. No reconèixer el substrat natural de l’espècie humana és negar el seu substrat bàsic. Fou, sobretot, a partir de la modernitat, quan es va escindir la res cogitans de la res extensa, que aquest fonament biòtic l’hi fou extret a l’home. S’obria, d’aquesta manera, una escletxa que ha solcat el món occidental de dalt a baix des del seu fonament per construir una realitat alienada de la natura i del nostre propi cos. Aquesta alienació s’ha expressat en tota l’existència humana en cadascun dels actes i dels conceptes que n’han sorgit. Hom parla d’animal racional menystenint, en aquest sentit, la primera part de l’equació (l’animalitat entesa com un llast del qual ens hem de desprendre) desitjant, en el fons, esdevenir ens pensants exempts de qualsevol substrat físic. És d’aquesta manera que la medicina occidental moderna ha separat, per exemple, tota connexió entre els nostres cervells i els nostres cossos. I no únicament això, sinó que a més ha tractat qualsevol malatia entenent el cos com un conjunt dissociat d’òrgans (només cal veure el quadre d’especialistes i d’especialitats mèdiques).

Perdre el lloc. Aquesta dissociació entre home i natura ha provocat el fet que l’ésser humà perdi el seu lloc a la terra i dins el cicle natural de la vida, i no ho dic pas amb sentit ni poètic ni new age; ho dic amb intenció ben substancial. Aquesta pèrdua de lloc també ha provocat la mancança d’un sentit envers la natura. El concepte de paisatge sorgeix quan ens independitzem com a “individus” moderns del nostre entorn i podem, per tant, identificar el paisatge com un element extern a nosaltres per admirar-lo com a objecte o res extensa. El primer pas cap a una reunió entre home i natura seria parlar del món en segona persona –com proposa Jordi Pigem–, la qual cosa ens permetrà establir un altre tipus de relació diàdica entre dos elements iguals. Aquest tu, en comptes d’ell/a, ens situa en una posició d’igualtat i de proximitat que ens permet reinstaurar el nostre lloc en/amb la natura. La natura ja no és allò altre, sinó això altre, i aquest això altre no fa referència a res més que a nosaltres mateixos.

Escoltar. Poder parlar de tu a tu amb la natura implica ser capaços no només de parlar o incidir en l’entorn, sinó de tenir la capacitat d’escoltar; i aquest és un aspecte complex en una societat egocèntrica com la moderna, on pondera la individualitat per sobre de tot. Hauríem d’instaurar un parlament de les coses, com proposa Bruno Latour, cosa que, en última instància, també comporta escoltar la natura, a nosaltres mateixos, al nostre cos i al nostre substrat natural que la medicina occidental ha obviat un i altre cop bo i relegant aquesta responsabilitat a les màquines i als especialistes mèdics. Ha arribat el moment, doncs, d’escoltar i de deixar d’actuar sobre el món a cegues.

La natura ja no existeix. És inevitable pensar que la natura ja no és ni serà mai més una natura en “estat pur”. L’acció del l’home sobre el món té un currículum de més de trenta milions d’anys com per considerar que la seva petjada no ha arribat, directament o indirecta, a tots els indrets del nostre planeta. En aquest sentit, l’esdevenir de l’home sobre la terra ha deixat i deixa la seva empremta dia rere dia. Si entenem per natura allò que Descartes va anomenar la res extensa, allò que existeix per si mateix fora de l’home i del seu pensament, aquesta natura no-humana, purament materialista, ja no existeix. En un procés de convivència (caldria parlar, millor, d’envivència entesa com a viure-en o ésser-en) d’una trentena de milions d’anys, la petjada de l’home sobre la terra (substrat biótic) és innegable, i ja no es pot parlar de natura en ella mateixa; cal emprar altres termes. Al substrat matricial caòtic se li dona forma ecoumenalment (ecotecno-simbòlicament). La terra, en incidir-hi la tecnologia i la cultura, es transforma en món. Ja no vivim a la terra, vivim al món.

Trajecció bàsica: la trajecció biòtica. Tot ésser viu és un sistema que necessita energia per poder subsistir: la cèl·lula d’una planta, un elefant, un home, tots requereixen, en aquest procés vital, una energia que transformen constantment. En el seu esdevenir, qualsevol ésser viu és un interior que pren de l’exterior uns recursos que modifiquen aquest interior i aquest exterior. Quan mengem una poma ens alimentem i transformem la matèria en energia i en una altra matèria (cèl·lules…) canviant també l’exterior (la poma). Quan mengem, estem interioritzant el món i exterioritzant-nos a nosaltres mateixos. Òbviament, aquesta trajecció és bàsica, perquè afecta a qualsevol ésser viu, però aquesta mateixa trajecció pot evolucionar i tornar-se cada vegada més complexa fins arribar a un nivell de simbolització i de mediació molt elevats; seria el que Augustín Berque anomena l’esdevenir ecoumenal (eco-tecnosimbòlic). En aquest text parlarem sobre dos elements fonamentals, a parer meu, de la trajecció: l’aliment i la casa, en tant que motors de transformació constant de l’entorn (del món).

La nostra fisiologia i l’entorn. La necessitat bàsica de tot ésser viu és la de satisfer els requeriments d’aliment, un fet que ens obliga a establir una relació amb l’entorn. Així, doncs, la nostra fisiologia tindrà només sentit si està en contacte amb aquest entorn que la defineix. Som com som a partir de quin i com és el nostre entorn. Per poder rebre energia en forma de matèria hem de poder percebre-la i, a més, assimilar-la com a aliment. Això implica que la nostra fisiologia es fonamenta i es constitueix, en un principi, en funció d’aquests dos paràmetres.

El moviment trajectiu bàsic i universal: l’aliment. La necessitat bàsica d’aliment estableix una relació trajectiva amb l’entorn, ja que a partir d’una necessitat interior primària (menjar) interactuem –primer cognitiva, i després tècnicament– sobre el nostre entorn (prenent aquest aliment i, per tant, incidint i modificant-lo). Aquest és un moviment bàsicament trajectiu, atès que connexiona a un nivell molt bàsic –encara no cultural– i comú a tot ésser viu amb el nostre interior i el nostre exterior. En aquest sentit, els bioquímics Maturana i Varela parlen de donar llum a un món; en expressió de Berque, nosaltres ens cosmatitzem (fem cosmos) en el món, però també el somatitzem (fem cos) de manera constant. Aquest és, precisament, el moviment trajectiu que manté el paisatge en mutació constant; un anar i venir entre el nostre interior i el nostre exterior que no s’atura mai i que manté el brogit de la vida en moviment.

La trajecció biològica i la “trajecció cultural”. Podem distingir dos tipus de trajeccions: les que parteixen de les necessitats bàsiques fisiològiques del nostre propi devenir com a éssers vius –menjar, niu, reproducció, que en major o menor mesura són universals– i les que sorgeixen a partir i a posteriori d’aquestes primeres; parlaríem, en tal cas, de trajecció cultural. Ambdues tenen una incidència directa sobre l’entorn. Quan les necessitats bàsiques són cobertes, pot sorgir un esdevenir cultural, una relació amb el nostre entorn que és fruit d’un superhàbit de temps i d’energia que va més enllà del fet mateix que suposa satisfer les necessitats bàsiques. Això implica, alhora, el desenvolupament d’una relació simbòlica complexa que, en darrera instància, vehicula aquesta relació amb l’exterior i, òbviament, hi incideix també de manera directa. Així veiem com el moviment trajectiu biològic pot acabar esdevenint un moviment trajectiu molt més complex, com és el cultural, que fa de mediació entre el nostre interior i el nostre exterior.

El sorgiment de l’agricultura: l’estabilització de la primera necessitat. L’aparició de l’agricultura, juntament amb la revolució tecnològica, va fer possible estabilitzar una de les necessitats bàsiques principals: l’alimentació. Els efectes d’aquesta estabilització també repercutiren en la relació amb la natura, atès que va aparèixer el sedentarisme al costat d’altres repercussions socials, econòmiques, etcètera. Però el que més ens interesa és el sorgiment d’una nova relació amb la segona de les necessitats bàsiques: el refugi. L’establiment, més o menys permanent, permetia el desenvolupament i l’arrelament del refugi, que va prendre cos i forma en la casa. Un canvi tecnològic com és l’agricultura va provocar, per extensió, un canvi en el refugi transformant-lo en casa i, més endavant, en la llar.

Les necessitats concèntriques. Com podem veure, doncs, l’àmbit en el qual ens movem és l’anàlisi del fons més animal del ser-en-el-món, i com que és el més fonamental es converteix alhora en el més universal. Es podria fer un esquema mitjançant cercles que s’afegirien concèntricament a les necessitats dels homes començant per les més básiques –i, per tant, més universals– fins a les més individuals i subjectives o culturals. D’aquesta manera, situaríem l’aliment en el cercle més extern; a continuació, vindria el refugi i, tot seguit, la reproducció. Aquests tres factors són comuns gairebé a la totalitat dels éssers vius. A partir d’aquí començaria a diluir-se la necessitat en especificitat i apareixeria la necessitat social o de comunicació grupal que desembocaria en la cultura: una necessitat pròpia i específicament humana. Dins la cultura, podem trobar diferents nivells de relació de necessitat que es van individualitzant. (En efecte, la necessitat de saber llegir és força més universal o comuna que no pas la de posseir un auto quatre per quatre o bé un xalet ufanós a la Cerdanya).

El segon element trajectiu bàsic: el “refugi”. Si, per una banda, l’aliment és el primer fonament trajectiu, en un segon estadi se’ns presenta la necessitat de trobar refugi, acolliment. Per a les formigues, els ocells, els castors i molts altres animals, el segon fonament principal de la vida, després de la recerca de menjar, és la construcció del niu, del refugi o de la casa. Aquesta és una necessitat bàsica de tots els éssers vius (alguns peixos o animals de gran tamany no tenen la necessitat de fer un niu, però sí de defensar el seu territori: el seu niu-estat construït amb unes fronteres invisibles com les dels nostres països). Aquesta és la segona gran acció trajectiva dels éssers vius sobre el món, una acció que transforma el nostre entorn, de forma permanent, en major o en menor grau. Una colònia de formigues contruint els seus formiguers, una cigonya fent el seu niu sobre un arbre o un conill estan transformant de manera brutal el seu propi entorn, per més que, des del nostre punt de vista, aquestes transformacions puguin semblar-nos insignificants.

Les relacions i els “meta-entorns”. Podem dir que el nostre ser-en-el-món es fonamenta, bàsicament, en les relacions que establim amb allò que ens envolta. Dins la gran esfera d’allò que ens envolta i del que ens és més pròxim, hem dincloure-hi els altres éssers-en-el-món que comparteixen la nostra esfera . Per tant, dins l’entorn hi haurà també altres éssers humans que esdevindran entorn. De manera que quan parlem d’entorn ens referirem a allò material i a allò humà que existeix al voltant nostre. Alhora, però, nosaltres mateixos també esdevenim entorn, perquè som entorn d’altres entorns. El ser-en-el-món, en realitat, és ser-món. Això crea no només entorns físics al voltant nostre, sinó també meta-entorns, que són els entorns psicològics, culturals i socials ben presents, encara que no sempre visiblement, sigui perquè són inmaterials o perquè en el nostre viure quotidià han passat a ser invisibles. Aquests meta-entorns són els que ens permeten la vida en comunitat i, més extensivament, la vida en societat.

La meta-llar o la casa-nació i el sentit identitari amb la terra. En el seu tractat titolat Esferas, Peter Sloterdijk planteja la idea que el pas de l’esfera íntima a la col.lectiva passa per la formació de globus que són formacions identitàries comunes. Si la família consisteix en un primer embolcall existencial que pren forma en la llar, la nació-pàtria amplifica aquest sentit identitari fins a establir la nostra identitat amb el país com una extensió de la llar. Llar i país esdevenen sinònims. Aquest sentiment patriòtic serveix de catalitzador per formar coagulacions socials que són fruit de les relacions estructurades de conjunts grans de població.

L’efecte amplificador de la societat. El canvi de cultures nòmades a cultures sedentàries provoca un creixement molt important de les poblacions. Inicialment, hom vivia en tribus més o menys reduïdes per qüestions eminentment pràctiques, perquè si no els desplaçaments s’haurien convertit en èxodes. L’assentament en enclaus fixes fa que la vida en comunitat passi a ser una vida en societat amb les conseqüències que aquest fet implica. La més important, pel tema que ens ocupa, és que la incidència d’un individu o d’un grup reduït d’individus en l’entorn es veu amplificada exponencialment amb l’increment massiu de la població. La societat, amb els conseqüents sobredimensionaments culturals, provoca canvis molt més ràpids i les conseqüències són molt més importants. Les formigues, per exemple, són éssers socials, però no culturals, que incideixen constantment en el món i essencialment en el seu-món, construint els formiguers. El caràcter social de les formigues fa que puguin intervenir de manera molt més potent en el món adequant-lo a les seves necessitats.

Tots treballem per un món millor. Tot ésser viu té gravat genèticament l’impuls de cobrir les seves necessitats, i més ferotgement que cap altre les básiques. Això implica, com hem vist, incidir de manera decisiva en el seu entorn per tal d’adequar-lo, sobretot amb el niu, a les seves necessitats. En aquest procés de canvi, l’objectiu és crear un món-millor-on-viure. El formiguer que construeixen les formigues és, en realitat, el seu món-millor-on-viure. Per tant, en tot procés bàsic de trajecció vital hi ha un sentit d’utopia, sigui en els animals o bé en les persones, per construir aquest món millor. El fet de tenir més o menys éxit en aquest impuls depén tan sols de l’encert a l’hora d’establir les nostres prioritats respecte les necessitats que cal satisfer.

Les relacions complexes. Com ja hem explicat, quan les necessitats bàsiques són cobertes disposem d’un superàvit de temps i d’energia que ens permet desenvolupar formes més complexes de relacionar-nos. Així és com sorgeixen els meta-entorns. La cultura és el meta-entorn que engloba l’esdevenir de superàvit de l’ésser humà a la terra. La cultura exerceix de filtre a l’hora d’incidir en el món fins a distorsionar les necessitats básiques, de tal manera que passen a ser gairebé invisibles. Amb tot el substrat cultural que s’ha anat acumulant sobre la nostra existència –i més des de l’aparició de la modernitat– la part més animal de l’home, és a dir, les necessitats básiques, ha passat a convertir-se en elements invisibles en molt casos molestos per la cultura o que han estat transmudats per aquesta en formes d’atrofiament postmodern: el xalet, la nouvelle couisine, etcètera.

L’economia com a metàfora cultural d’ordenació dels fonaments bàsics de la vida: casa i menjar. Per tal de poder establir un vincle que reguli i ordeni les relacions que apareixen a partir de la cultura del superàvit sorgida a partir del neolític, l’home desenvolupa un sistema superefectiu i pràctic com és el del diner i, a nivell amplificat, el de l’economia. Tot i que s’han associat a aquests dos conceptes un seguit de valors morals eminentment negatius, no deixa de ser un sistema simbòlic d’intercanvi amoral en sentit estricte, és a dir, sense moral.

El filtre cultural i l’economia. La cultura, entesa com l’esdevenir simbòlic de l’ésser a la terra, exerceix com a filtre a l’hora d’incidir sobre el món a través de la tècnica. I, com hem vist, l’incidir en el món o l’acte de trajectar ve regit, en primera instància, per les lleis bàsiques de l’aliment i de la llar. Així, la cultura fa de sedàs entre les nostres necessitats básiques i el món desenvolupant una tècnica a través de la qual plasmem aquestes necessitats bàsiques en l’entorn i en el meta-entorn. És, per tant, la lent cultural la que optimitzarà o no els recursos de l’entorn, conferint, ara sí, una càrrega moral a l’economia.

Subtròfia i hipertròfia de la casa i del menjar. Les tròfies de les relacions bàsiques de l’home amb el seu entorn venen provocades per tròfies morals adquirides després de milers d’anys d’errors i de malentesos. Les tròfies són, doncs, desequilibris dins el nostre ecosistema per excés o per defecte i estan relacionades amb els dos elements bàsics de la vida: la casa i el menjar. La hipertròfia de les primeres potències econòmiques mundials genera un excés –no pas en va el país més ric del món és també un dels països més grassos del món–, i la subtròfia, un defecte. Aquestes tròfies tenen el seu origen en la relació de possessió que establim amb el nostre entorn i amb els seus fonaments bàsics.

Reformular les relacions trajectives bàsiques: la casa i el menjar. Cal reformular d’entrada, doncs, les nostres relacions bàsiques amb l’entorn des dels dos aspectes que actualment estan en crisi i que són els fonamentals: la casa i el menjar. Una societat sense aquests aspectes en equilibri (sigui per hipertròfia o per distròfia) no pot tenir ni de bon tros un desenvolupament social i cultural harmònic i equilibrat. Això es fa palès en les innombrables guerres que assolen el nostre planeta: tots els enfrontaments bèl·lics, sense excepció, són provocats pels desequilibris amb la casa (invasions de països, nacionalismes…) i amb el menjar (control dels recursos energètics). Alhora, la situació de descontrol urbanístic en què es troba el nostre país també denota una relació ben poc conscient amb l’element casa.

L’emergència del canvi com a moviment concèntric. Tornem a l’esquema de les necessitats dels éssers vius. Aquí es produeix un procés de concentració a mesura que ens apropem al seu centre. En el vell mig hi traspua el subjecte que reclama una multitud de necessitats personals i peremptòries, circumstancials i no universals. Es produeix, doncs, una força concèntrica des de l’exterior vers l’interior. Des d’allò universal cap a allò concret. Per tant, es fa molt difícil un canvi de mentalitat excèntric (de dins cap a fora); pensem que la mateixa societat ja utilitza aquesta mateixa denominació molt sovint despectivament. Si no queda més remei, cal que el canvi sigui concèntric de fora cap a dins (d’allò universal a allò concret). Si fem trontollar les necessitats bàsiques i fonamentals de tots els homes, la resta de necessitats es reformularan automàticament. En definitiva, quedar-se sense l’auto quatre per quatre pot suposar un daltabaix més o menys suportable, però el fet de quedar-se sense llar i sense el menjar ens fa veure la vida amb uns altres ulls.

La crisi com a emergència. La crisi ecològica que estem vivint avui és precisament una crisi que afecta la casa nostra, que és el planeta terra (el terme ecològic prové del grec oikos, que significa casa) i això suposa, paradoxalment, que sigui també una crisi de l’aliment, perquè, en tal cas, la nostra casa és la que ens proporciona el menjar. Així, doncs, aquesta crisi és el motor de canvi que provocarà un tomb social, econòmic, tecnològic i polític que regenerará tot el nostre món i resituarà, de manera dràstica, radical i incontestabl, les relacions de necessitat que establim en la nostra vida envers el nostre entorn. Si nosaltres no decidim canviar voluntàriament, serà la pròpia casa, la terra, la que ens canviarà a nosaltres i el nostre món.

Reciclar la humanitat. Per tal que aquest canvi progressi, cal que es produeixi una circumstància fonamental: que reciclem la humanitat. I quan parlo de reciclar ho faig en el sentit literal del terme: tornar a col·locar en el cicle. Si l’home no hagués perdut la seva connexió més íntima amb la natura i no s’hagués autoexiliat del cicle de la vida, actualment no ens trobaríem en la situació que ens trobem. Cal, doncs, recuperar el nostre lloc en el cicle. Tornar al cicle significarà tornar a la vida. Si ha estat la modernitat la que ens ha dut fins aquí, ha estat la posmodernitat la que s’ha adonat del sense sentit i del que té d’absolet aquesta proposta. La màquina moderna ha caducat. És hora, doncs, de tornar a allò biòtic. Retornar al cicle natural significa recuperar també la nostra eternitat perduda, atès que deixem de ser teleològics, unidireccionals, futuribles, lineals i temporals. Deixarem de ser uns in-presentables, és a dir, deixarem de no estar en el present. Si tornem al cicle esdevindrem sistèmics, caòtics, atractius, dinàmics i sintètics. Serem presentables de nou; viurem, a la fi, en un present continu.

El moment sintètic o transmodern. Així, doncs, ser sintètics en sentit estricte vol dir que sintetitzarem tot el coneixement del passat reciclant-lo en un nou present. Es tracta d’un reciclatge a tots nivells: industrial, social, polític, econòmic, etcètera. Hem de deixar de produir productes i coses d’usar i llençar. Hem d’abandonar l’era kleenex per arribar a un punt en el qual tot el que fem sigui útil –i quan dic fem ho dic en un sentit d’esdevenir–; tot el que esdevinguem amb els nostres pensaments i amb els nostres actes ha d’estar immers en un cicle que sigui útil per als que vinguin. Els nostres detritus han de ser aliment per als altres. Tot ha de ser reciclable, no només industrialment, sinó també vitalment. Trencar la fal·làcia moderna que ens va fer creure que el cicle vital és naixement-vida-mort i res més, quan, en realitat, el cicle vital és naixement-vida-mort-descomposició-vida per a un altre. En aquest sentit, ser sintètic vol dir també ser transmodern: transcendir la modernitat. Ser en el cicle vol dir ser conscient i deixar-se viure en l’aparent inestabilitat de la mutació constant.

BIBLIOGRAFIA

Berque, Agustín, Le paysage de Cyborg, Quintana, vol. II, 2003, “Espacios y percepciones”.
Böhme, Gernot, Perspectivas de una filosofía de la naturaleza de orientación ecológica, dins H.R. Fischer, A. Retzer i J. Schweizer, El fin de los grandes proyectos, Gedisa, Barcelona, 1997.
Capra, Fritjof, La trama de la vida. Anagrama, Barcelona, 1996.
Sloterdijk, Peter, Esferas I. Burbujas. Siruela, Madrid, 200
Trías, Eugenio, Ciudad sobre ciudad. Arte religión y ética en el cambio de milenio, Destino, Barcelona, 2001.
Trías, Eugenio, La Edad del Destino, Barcelona, 2000.
VV.AA. Mouvance, cinquante mots pour le paysage, Éditions de la Villette, París, 1999.