Manifiesto Contra el Paisaje
A continuación en Castellano
MANIFEST CONTRA EL PAISATGE
SEGUIT DE QUATRE RÈPLIQUES
de Lluís Sabadell Artiga
Llibre dissenyat conjuntament amb Oriol Piferrer editat per a l’Exposició El Paisatge No Existeix realitzada a la Capella de Sant Roc de Valls.
L’obra de text va ser produïda pel Bòlit – Centre d’Art Contemporani de Girona amb motiu de l’exposició PAISATGE? i publicada originalment a la Revista BonArt.
el paisatge és un llop amb pell de xai.
el paisatge mata perquè és reduccionista, simplificador, descontextualitzador, esteticista; per tot això, el paisatge mata la naturalesa, el món i, amb ell, irremissiblement, ens mata a nosaltres.
els valors paisatgístics amenacen la vida. entendre només la dimensió estètica de la naturalesa conduirà a la seva irremissible mort. tancar la vida, posar fronteres entre espais naturals profundament i ecològicament connectats només contribueix a la seva destrucció.
el paisatge remet directament a la cultura del visualisme. (*)
*el visualisme és a allò visual el que l’esteticisme és a allò estètic i el culturalisme a allò cultural; és a dir, una visió superficial i per tant buida, l’únic resultat de la qual és entristir i enterbolir el veritable sentit de les coses i generar només un soroll indesxifrable. en referència al paisatge és veure només la importància del visual obviant altres tipus de relacions –biològiques, emocionals, etc., que anomenarem relacions ecosistèmiques– i per això es passa de l’estètic a l’esteticisme.
ja que el paisatge ens converteix en mers espectadors –els que només miren– això ens aparta de l’acció, de la vida i, per tot això:
el paisatge només ens deixa veure els arbres i ens amaga el bosc
el paisatge ens deixa fora, quan en realitat estem dins
el paisatge ens expulsa
el paisatge ens abandona
…per tant, hem d’abandonar nosaltres el paisatge.
l’ésser humà viu majoritàriament immers en un egosistema. l’egosistema és un sistema antropocèntric, egoista, autoritari i abstret. l’egosistema és el que fa possible el paisatge i per extensió el paisatgisme.
aparentment, el paisatgista estima la naturalesa, però el que en realitat estima és el reflex de si mateix en la naturalesa; el que estima no és l’experiència de la naturalesa –una experiència total, ecosistèmica– sinó la seva pròpia experiència al paisatge.
el nostre egosistema ens fa sords, muts i cecs a l’entorn.
hem de deixar de mirar el paisatge per entendre què ocorre darrere d’ell, per entendre les connexions ocultes, la vida que el forma. el paisatge es limita a veure camins, arbres i rius quan la naturalesa és un flux constant, connexions, interrelacions.
tot està interconnectat (encara que no sempre directament), el món és un flux constant de matèria, d’informació… això és el que permet la vida.
el paisatge només pren una instantània, un moment i pretén repetir-lo, eternitzar-lo i així és com mata.
el paisatge mata el que la naturalesa va crear, perquè la tanca, la delimita, la retalla, la restringeix.
la naturalesa, el món, les ciutats… sucumbeixen davant la seva paisatgització, davant la seva estetització: el paisatgisme és el símptoma d’una malaltia molt més profunda que es va gestar fa molt de temps, és una decadència vuitcentista.
tots els paisatges s’estan morint: el paisatge natural, el paisatge urbà, el paisatge emocional…
la mort del paisatge natural suposa una primera fossilització i aquesta es produeix de dues maneres: a causa del paisatgisme visualista o de la pornografia paisatgística, que provoca un empobriment de la comprensió i l’experiència en limitar-les al fet visual.
a més, i en conseqüència, creem cultures zoo en les quals mostrem éssers moribunds al límit de la seva existència; la cultura zoo suposa convertir l’exòtic en exòtop (allò que és fora del seu lloc): deslocalitzar, descontextualitzar, abstreure …i tot això ho hem d’agrair a la ciència.
la mort del paisatge urbà suposa una segona fossilització, la dels homes figureta. el paisatge urbà va morir el dia en què es va dissenyar una ciutat amb plànols i sense habitants, les maquetes van fer la resta i les fotografies hi van ajudar: van abstreure, van estetitzar: els espais van començar a ser deserts i els seus habitants, petites figures inerts, sense moviment, objectes més que experiències –i– circumstàncies. aquell dia va morir el paisatge urbà i també l’arquitectura.
la mort del paisatge emocional suposa una tercera fossilització, la de la pornografia emocional –entenent-se per pornografia emocional una sobreexposició mediàtica emocional a l’estil del gran hermano–; aquest constant televisar sentiments de manera descarnada, sentiments fast-food, acaba desembocant en un psicoblindatge emocional que escurça el cor, el restringeix, el limita… a més, aquests paisatges sentimentals-emocionals banalitzen sentiments profunds, els abstreuen i els desconnecten de les seves realitats concretes… els paisatges de l’ànima estan tan morts com els altres dos.
el paisatge tot ho banalitza (encara que pretengui fer el contrari).
això provoca un empobriment ecosistèmic (escurça la mirada, restreny els sistemes, restringeix l’acció, limita la vida…).
la part bona és que la mateixa malaltia és el seu propi antídot (morim de paisatge, ja que morim d’ell i amb ell), però el sobreviurem, ja que és ell precisament el que ens mostra la seva pròpia podridura.
coda finale.
i si no, en qualsevol cas…
…quan l’home mori, el paisatge morirà amb ell “però les papallones continuaran volant…”*
*Paul Ehlich, biòleg i especialista en papallones
LES RÈPLIQUES
AUGUSTIN BERQUE. Geògraf especialista en paisatge i autor de Ecoumène. Introduction à l’étude des milieux humains
Matem el mort per despertar-lo!
Diuen els matemàtics que més multiplicat per menys fa menys (+ x – = -), però que menys multiplicat per menys fa més (- x – = +). Aquesta regla funciona en la vida? Fem-ne la prova, representant la vida amb un + i la mort amb un -. Si agafeu un viu (+) i el mateu (-), així doncs, obtindreu un mort (-); en canvi, no és tan clar que matar (-) un mort (-) doni un viu (+). Fins i tot es pot afirmar rotundament que no. Aquesta divergència entre les matemàtiques i la vida representa un problema considerable per a la nostra civilització tecnocientífica, el dogma suprem de la qual, des de Galileu, afirma que el gran llibre de la natura està escrit en llenguatge matemàtic.
Ara bé, el que acabo d’escriure només val per als vius (+). En el cas dels morts (-), de fet, és a l’inrevés. Allà baix, matar (-) algú; és a dir, un mort (-), fa un viu (+). Les matemàtiques, així doncs, funcionen més aviat amb els morts que no pas amb els vius, ja que, en aquest cas, menys (matar) multiplicat per menys (un mort) sí que fa més (un viu).
Ara, continuem l’experiment amb el paisatge. Avui dia ja sabem que és mort (al nord dels Pirineus, per exemple, la constatació es va verbalitzar el 1982 en el marc del congrés Mort del Paisatge). D’aleshores ençà, parlar del paisatge és explicar una història del regne dels morts. Llavors, si el paisatge ens mata, quin resultat obtenim? La resposta és d’una simplicitat matemàtica: si som vius, el resultat és menys (- x + = -); però si som tan morts com el mateix paisatge, el resultat és més (- x – = +).
En el fons, espero sincerament que, per despertar-nos, el paisatge ens acabi matant!
Palaiseau, 15 d’abril del 2010
JOAN PINO Doctor en biologia, ecòleg del paisatge i professor d’ecologia de la UAB
Els ecòlegs del paisatge podem estar d’acord en el fons i potser no tant en la forma d’aquest manifest. A diferència de la concepció més perceptiva i estètica del paisatge, proposem una visió funcional d’aquest, en la qual el paisatge és el teatre de fons i, alhora, la conseqüència d’un seguit de processos físics, geomorfològics i –és clar– ecològics. Aquesta percepció sovint ens allunya de la visió tradicional del paisatge com un mosaic d’unitats discretes, amb fronteres ben definides, que el manifest critica. Organismes i processos es mourien, llavors, al llarg de gradients ambientals continus.
També coincidim amb el manifest en el fet que hi ha una valoració excessiva –fins a l’obsessió– d’un determinat model antropocèntric del paisatge, inspirat en aquesta concepció en mosaic, que fins i tot apareix darrere del disseny de les nostres xarxes d’espais naturals protegits. Tal com suggereix Richard Forman, el paisatge és quelcom resident als organismes, les propietats del qual depenen de com aquests el perceben. Això fa que en un mateix lloc coexisteixin tants paisatges com tipus d’organismes –i també de processos– hi concorrin.
I, encara, subratllem la tendència a considerar el paisatge com quelcom immutable, quan el que realment persisteix en el paisatge és, precisament, la seva tendència al canvi, la qual el converteix en una simple contingència en l’espai i el temps.
Potser per tot plegat el paisatge és sovint immesurable i elusiu, i potser també per això tendim a fer servir concepcions d’aquest que el fragmenten en unitats discretes, el fixen i l’acosten en definitiva a la nostra manera de veure el món, encara que això impliqui renunciar a la seva essència mateixa.
ANTONI MARÍ poeta i catdràtic d’Estètica de la Universitat Pompeu Fabra
El paisatge no mata, el que sí que mata és l’ús que s’ha fet del terme paisatge. És necessari tornar a considerar què volem dir quan diem paisatge. Entre altres accepcions hi ha un ús comú del terme i un altre de privat. Tots fem un ús doble del terme paisatge i és necessari no confondre’ls.
El problema del terme paisatge és que pertany a dos jocs de llenguatge diferents. Per mi aquesta és l’única qüestió.
MANUEL J. FEO OJEDA Arquitecte i professor de projectes arquitectònics a l’Escola d’Arquitectura de Las Palmas
La vella relació fons-figura ha esclatat a les nostres mans com una joguina trencada de tant fer-la servir.
Al si de les avantguardes, el fet figuratiu deriva en l’obvietat i el desenfocament apareix com a estratègia valguda per produir una convenient mimesi amb el context. El fons, en canvi, s’enfoca violentament i genera un nou espai de projecte. Ara, tot l’escenari és espai crític, ja no només fons i figura. L’enfocament com a lloc de la complexitat agafa protagonisme.
L’eclosió del paisatge com a omnipresent categoria estètica és conseqüència d’això, de vegades apareixent com a categoria tòpica, quan sol aparèixer com a descripció suposadament hiperrealista de la irrealitat d’aparença natural, descripció destinada a ser conservada en el format postal o fons d’escriptori. Altres vegades, simplement apareix com a lloc comú, com a adorn imprescindible de qualsevol acció de caràcter creatiu, bé des de l’addició/addicció condimentària o des de la imprevisibilitat política.
Com a espai nostàlgic del re, domini de termes com ara rescatar, reposar, recuperar, reconstruir, replantar, RESPECTAR… confiats sempre en l’existència anterior d’un temps sa en constant conflicte amb el nostre present malalt. O mostrant tendències vampíriques en la seva contínua proposició de la dicotomia natural-artificial sense acceptar la seva imprescindible condició de constructo…
En un escenari així definit, el paisatge com a categoria oberta i en continu procés de redescripció opera com a instrument de mesura del grau d’afàsia de la nostra cultura, quan tot té a veure amb tot, tot és paisatge. Quan res no té a veure amb res, tot és paisatge…
En cas de dubte, posi vostè un paisatgista en la seva vida.
Castellano
MANIFIESTO CONTRA EL PAISAJE
por Lluís Sabadell Artiga
Obra producida por el Bòlit – Centre d’Art Contemporani de Girona con motivo de la exposición PAISAJE? y publicada originalmente en la revista Bon Art.
el paisaje es un lobo con piel de cordero
el paisaje mata, por reduccionista, por simplificador, por descontextualizador, por esteticista, por todo ello el paisaje mata la naturaleza, el mundo y con él irremisiblemente nos mata a nosotros.
los valores paisajísticos amenazan la vida. entender sólo la dimensión estética de la naturaleza conducirá a su irremisible muerte. cerrar la vida, poner fronteras entre espacios naturales profunda y ecológicamente conectados sólo contribuye a su destrucción
el paisaje remite directamente a la cultura del visualismo*
*el visualismo es a lo visual lo que el esteticismo a lo estético y el culturalismo a lo cultural, a saber: una visión superficial y por ello vacía y hueca cuyo único resultado es ensombrecer y enturbiar el verdadero sentido de las cosas generando sólo un ruido indescifrable. en referencia al paisaje es ver sólo la importancia de lo visual obviando otros tipos de relaciones -biológicas, emocionales, etc. lo que llamaremos relaciones ecosistémicas- y por ello se pasa de lo estético al esteticismo.
puesto que el paisaje nos convierte en meros espectadores -los que sólo miran- eso nos aparta de la acción, de la vida y por todo ello:
el paisaje sólo nos deja ver los árboles y nos esconde el bosque
el paisaje nos deja fuera, cuando en realidad estamos dentro
el paisaje nos expulsa
el paisaje nos abandona
…por lo tanto debemos abandonar nosotros al paisaje
el ser humano vive mayoritariamente inmerso en un egosistema. el egosistema es un sistema antropocéntrico, egoísta, autoritario y ensimismado. el egosistema es el que hace posible el paisaje y por extensión el paisajismo
aparentemente el paisajista ama la naturaleza, pero lo que en realidad ama es el reflejo de si mismo en la naturaleza; lo que ama no es la experiencia de la naturaleza -una experiencia total, ecosistémica- sino su propia experiencia en el paisaje
nuestro egosistema nos hace sordos, mudos y ciegos al entorno
debemos dejar de mirar el paisaje para entender qué ocurre detrás de él, para entender las conexiones ocultas, la vida que lo forma. el paisaje se limita a ver caminos, árboles y ríos cuando la naturaleza es flujos, conexiones, interrelaciones
todo está interconectado (aunque no siempre directamente), el mundo es un flujo constante de materia, de información… eso es lo que permite la vida
el paisaje solo toma una instantánea, un momento y pretende repetirlo, eternizarlo y así es como mata.
el paisaje mata lo que la naturaleza creó, porque lo encierra, lo acota, lo recorta, lo constriñe
la naturaleza, el mundo, las ciudades… sucumben frente a su paisajización,
frente a su estetización: el paisajismo es el síntoma de una enfermedad mucho más profunda que se gestó hace mucho tiempo, es una decadencia decimonónica
todos los paisajes están muriendo: el paisaje natural, el paisaje urbano, el paisaje emocional…
la muerte del paisaje natural supone una primera fosilización y esta se produce de dos maneras: debido al paisajismo visualista o pornografía paisajista, que provoca un empobrecimiento de la comprensión y la experiencia al limitarla a lo visual.
además y en consecuencia creamos culturas zoo en las que mostramos seres moribundos al límite de su existencia; la cultura zoo supone convertir lo exótico en exótopo (aquello que está fuera de su lugar) : deslocalizar, descontextualizar, abstraer …y todo ello debemos agradecérselo a la ciencia
la muerte del paisaje urbano supone una segunda fosilización, la de los hombres figurilla. el paisaje urbano murió el día en que se diseñó una ciudad con planos y sin habitantes, las maquetas hicieron el resto y las fotografías, otro tanto: abstrajeron, estetificaron: los espacios empezaron a ser desiertos y sus habitantes pequeñas figuras inertes, sin movimiento, objetos más que experiencias-y-circunstáncias. ese día murió el paisaje urbano y también la arquitectura.
la muerte del paisaje emocional supone una tercera fosilización, la de la pornografía emocional -entiendase por pornografía emocional una sobreexposición mediática emocional a lo gran hermano- ese constante televisar sentimientos descarnadamente, sentimientos-fast-food acaba desembocando en un psico-blindaje emocional que acorta el corazón, lo restriñe, lo restringe, lo limita… además éstos paisajes sentimentales-emocionales banalizan sentimientos profundos, los abstraen y los desconectan de sus realidades concretas… los paisajes del alma estan tan muertos como los otros dos
el paisaje todo lo banaliza (aunque pretenda hacer todo lo contrario)
eso provoca un empobrecimiento ecosistémico (acorta la mirada, restriñe los sistemas, restringe la acción, limita la vida…)
lo bueno es que la misma enfermedad es su propio antídoto (morimos de paisaje ya que morimos de él y con él) pero le sobreviviremos puesto que es él precisamente el que nos muestra su propia podredumbre.
coda finale
y sino, en cualquier caso…
…cuando el hombre muera, el paisaje morirá con él
“pero las mariposas seguirán volando…”*
Lluís Sabadell Artiga
Girona, 14 de Abril de 2010
*Paul Ehrlich, biólogo, especialista en mariposas (*)